El color blau per una economia de futur

Des de fa temps l’economia busca nous models per fer front a la situació precària actual. Davant de la crisis global s’ha posat en evidència la ineficàcia dels models utilitzats. D’una banda, l’economia financera, basada en el crédit bancari i el deute permanent. I de l’altra, l’economia verda, basada en grans inversions per preservar el medi ambient que la fan inviable.

Va ser per oferir una alternativa a l’economia verda, que l’economista belga Gunten Paulin va desenvolupar un nou model econòmic, conegut com l’economia verda.

El model de Paulin es resumeix en que hem de copiar el procés dels sistemes naturals per ser eficients en la producció de bens i serveis que els ciutadans necessiten, amb responsabilitat i respecte a les futures generacions.

Segons la teoria de l’economia blava, ens hem d’oblidar de perseguir un únic benefici i cal buscar tots aquells avantatges que el procés de producció ens ofereix. Amb aquest model, ni l’especialització ni l’economia a gran escala són suficients. La única cosa que serveix és l’actitud innovadora i la cerca de diferents fonts d’ingressos durant el procés productiu per diversificar riscos i abaixar costos.

La economia blava es basa en 19 principis que queden especificats de la següent manera:

1. Les solucions es basen en les lleis físiques. Els factors claus són la pressió i la temperatura tal i com es troben en el lloc.
2. Per cada recurs, revisa si realment es indispensable per la producció.
3. A la natura els nutrients, materials i energia sempre es reutilitzen. La brossa no existeix. Cada producte secundari és la base per un nou producte.
4. La natura va evolucionar de unes poques espècies a una gran biodiversitat. Riquesa significa diversitat. Les normes industrials són el contrari.
5. La natura s’oposa a la monopolització.
6. La força de la gravetat és la font principal d’energia, el segon recurs és l’energia solar.
7. L’aigua és el soluble principal ( en comptes de catalitzadors complexos)
8. La natura està sotmesa a canvis constants.   Les innovacions es donen contínuament.
9. La natura únicament treballa amb el que troba disponible en el mateix lloc i s’orienta cap a les necessitats bàsiques. El model econòmic actual es basa en l’escassetat com a punt de partida per a la producció i el consum.
10. Els sistemes naturals no es desenvolupen en processos lineals.
11. A la natura tot és degradable.
12. A la natura tot està connectat i es desenvolupa de manera simbiòtica.
13. A la natura l’aigua, l’aire i el sòl són bens comuns. A la natura un procés té múltiples utilitats. Els sistemes naturals tenen riscos.
14. Cada risc és un acte motivador per a la innovació.
15. La natura és eficient. Per això l’economia sostenible aprofita al màxim els materials i l’energia disponible.
16. La natura busca el millor per tots els implicats.
17. A la natura, els inconvenients es converteixen en avantatges. Els problemes són oportunitats.
18. La natura persegueix els avantatges de diversificació. Una innovació natural porta avantatges per tots.
19. S’ha de respondre a les necessitats bàsiques amb el que es té, s’ha d’innovar, així com crear beneficis múltiples, oferir més amb menys.

Un exemple de la teoria exposada és el projecte blau que s’està portant a terme a la illa canària de El Hierro, on s’estan regenerant les zones de pesca.

Després d’una investigació biomarina, es va proposar rectificar el plantejament de que s’han de tornar al mar els peixos més petits i capturar els grans. S’ha de tenir present que una femella adulta pot portar milions d’ous, per això a qui cal conservar són a elles i és el que s’està desenvolupant en una reserva per a femelles a l’illa.

Seguint amb la implantació del model Paulin al àmbit marí, per part de la UE ja han passat 5 anys des de que es va instaurar l’estratègia del “creixement blau”, que té per objectiu impulsar l’economia blava als Estats Membres amb accés marítim.

Els objectius es basen en perseguir un creixement sostenible, intel·ligent i integrat dels mars i oceans europeus com a propulsors de l’economia dels Estats Membres costers.

La Comissió Europea destaca en el seu informe de resultats, l’obtenció de fins a 15 nous compostos d’origen marí que podrien aplicar-se en tractaments de càncer o Alzheimer.

Tot i els beneficis que els informes indiquen que s’estan obtenint aplicant el model de l’economia blava i la notorietat i presència que ha obtingut dins del àmbit econòmic, no podem oblidar que per avançar en aquesta línia és necessari una transformació radical del model financer actual.

Anna Oller González

 

Bibliografía:

Paulin, G. (2011): La Economía azul : 10 años, 100 innovaciones, 100 millones de empleos. Ed. Tusquets, Barcelona.

Margulis, Lynn (1985): Cinco reinos : guía ilustrada de los phyla de la vida en la Tierra. Ed. Labor, Barcelona.

Zero Emissions Research and Initiatives. Disponible a: http://www.zeri.org/ [Consulta: Maig 2017]

QUAN L’AIGUA CREUA FRONTERES

L’aigua subterrània és un dels principals recursos hídrics. Els recursos hídrics subterranis s’emmagatzemen al subsòl, en estructures geològiques poroses, anomenades aqüífers, que són capaces de retenir l’aigua. L’aigua subterrània, per una diferencia de pressió (o gradient hidràulic), circula pel subsòl. En general, l’aigua es percola a les parts superiors de les conques hidrogràfiques i descarrega al mar.

Així doncs, sabem que l’aigua subterrània existeix i en traiem us, però moltes vegades no sabem ben bé quins són els límits reals, és a dir, desconeixem l’abast dels aqüífers que explotem. Si tenim la sort que la massa d’aigua que explotem està sota un mateix límit territorial (o, inclús, sota una mateixa propietat), no hi ha cap problema, però, si la massa que estem explotant està en més d’un límit territorial, l’explotació de l’aigua ja no és només una qüestió tècnica i altres esferes com la política o l’economia entren en joc.

Aquest és el cas dels aqüífers transfronterers. Són grans extensions d’aigua que abasteixen a més d’un estat diferent. L’aigua és un dels recursos humans més bàsics: és la font de l’agricultura, la indústria, les famílies i el medi ambient. Així doncs, la gestió de l’aigua d’un país tracta d’aconseguir un equilibri notable entre tots aquests usuaris que competeixen entre ells. Però l’aigua és un recurs efímer. Els països poden legislar sobre l’aigua com a bé nacional, però el recurs mateix travessa fronteres polítiques sense cap passaport en la forma de rius, llacs i aqüífers. Les aigües transfrontereres estenen la interdependència hidrològica a través de fronteres nacionals, i vinculen usuaris de diferents països en un sistema compartit. Gestionar aquesta interdependència és un dels grans reptes del desenvolupament humà als quals la comunitat internacional ha de fer front (NU, 2006).

Una de les principals tasques per garantir-ne la gestió sostenible és la delimitació territorial de l’aqüífer, és a dir, saber on comença i on acaba l’estructura geològica i quines dependències té. Així doncs, conèixer les principals característiques de cada entitat en termes hidrogeològics, ambientals i socioeconòmics és bàsic. Un dimensionament correcte de l’aqüífer permetrà conèixer amb més objectivitat quin percentatge de recurs li correspon a cada estat. A més a més, el canvi climàtic representa una disminució en la disponibilitat de recursos hídrics i, per tant, l’aigua cada cop serà un bé més apreciat. A tall d’exemple, a l’Àfrica sub-sahariana els aqüífers són la principal font d’aigua potable de molts estats i molts d’ells són transfronterers (vegeu Figura 1). A més a més, l’aigua, de per si, en aquella zona, és un bé escàs. Per tant, suposant un escenari amb els efectes del canvi climàtic i amb un increment de la població, és fàcil imaginar que un aqüífer transfronterer generarà tensions i serà un focus de discussió. De fet, sovint, aquest és l’origen de les guerres de l’aigua.

 

La gestió dels aqüífers transfronterers va més enllà de les divisions estatals, és per això que organitzacions supranacionals com Nacions Unides ja estan treballant en aquest tema. Entre altres projectes, el projecte TWAP (Transboundary Waters Assessment Programme) liderat per la UNESCO està treballant en la catalogació de varis aqüífers transfronterers. Un dels seus principals objectius és la creació d’una base de dades que reculli tota la informació existent per poder caracteritzar correctament totes les masses d’aigua.

Així doncs, aquest, altres projectes i els que vindran estan centrant els esforços en el que se’ns dubte és un dels grans reptes de la humanitat: la gestió sostenible de l’aigua.

Paula Rodríguez-Escales i Laura del Val Alonso.

El mar Mediterrani, el nostre abocador preferit

El mar Mediterrani destaca per ser una font de riquesa biològica, important espai de rutes comercials i principal atractiu turístic de les nostres costes. Tot i així, l’antigament anomenat Mare Nostrum presenta greus problemes de contaminació. La confirmació a través de diversos informes oficials de que és un dels mars més contaminats del món posa de manifest els greus problemes que aquest arrossega.
Podem justificar aquesta informació dient que la orografia d’aquestes aigües impedeix el seu moviment i aireig.
El mediterrani té una extensió d’uns 2.510.000 km2. Té una longitud de 3.860 km d’est a oest i una amplada màxima de 1.600 km. En general és poc profund amb uns 1.370 m de mitjana, i a més, és el segon mar interior més gran, després del Carib.
És un ecosistema estàtic que compte únicament amb la porta de Gibraltar com a sortida per els seus residus i on es produeix la renovació mitjançant l’entrada d’aigua atlàntica superficial i sortida d’aigües profundes.
Però tot i la seva situació en el mapa, el mar mediterrani presenta diverses problemàtiques com la contaminació per plàstics, abocaments de productes perillosos i petrolífers o els abocaments d’aigües residuals al litoral.
Es calcula que cada any 6,4 milions de tones de residus acaben en el mar. Entre el 60% i el 80% són plàstics. La majoria d’ells son bosses, però els envasos de begudes, les llaunes o els filtres dels cigarrets representen la meitat del total.
Un país turístic com l’Estat espanyol que rep uns 57 milions de visites anuals implica que aquest problema causi greus impactes ambientals i econòmics. El mediterrani és un dels mars més afectats pel abocament de plàstics i les platges i aigües del litoral en són un clar exemple. A la costa barcelonina s’estima que el 80% del volum i el 35% del pes de la brossa que es recull a la platja són envasos. El 80% de les despeses que han d’assumir els ajuntaments per la neteja de les platges corresponen als envasos.
En el cas del petroli i, en general, dels hidrocarburs, l’impacte provocat és molt rellevant ja que pel Mediterrani hi circula el 35% del comerç mundial. Tot i que els grans accidents són els que tenen més repercussió, la majoria de vessaments es produeixen en operacions de càrrega i descàrrega, en petits accidents, en els trencaments de dipòsits o la neteja dels mateixos. Dins de l’Estat espanyol existeixen dos punts crítics provocats per aquests vaixells. El més transitat és l’estret de Gibraltar i, en segon lloc, la franja entre Barcelona i Cartagena, on es calculen vessaments superiors a les 15.000 tones de cru. A la resta del mar Mediterrani, destaquen negativament les àrees properes a Marsella, Gènova o l’estret de Dardanels.
Pel que fa l’eutrofització de part de la conca mediterrània, aquesta és conseqüència del excés de nutrients aportats per les corrents fluvials, originats majoritàriament per la utilització d’abonaments químics, detergents fosfatats i vessaments d’aigües residuals no depurades. Dins de la Península Ibèrica aquest tipus de contaminació apareix entre la franja de Múrcia a Gibraltar i a la desembocadura de l’Ebre. A la resta del Mediterrani existeixen àrees molt contaminades sense capacitat de digerir aquest excés de fertilitzants i, en conseqüència, una proliferació excessiva de determinades algues i una reducció alarmant de les espècies menys resistents.

Esquema de les fases de l’eutrofització

El vessament d’aigües residuals al mar és una de les accions que fan incrementar el grau d’eutrofització. L’abocament de multitud de productes químics procedents de restes de medicaments, productes de neteja o biocides ajuda a l’acumulació de sediments que desencadenen un canvi en el fons marí a través de la seva estructura, composició i equilibri.
Cada any es realitzen conferències, congressos, s’elaboren protocols i informes que pretenen posar de manifest la difícil situació del mar Mediterrani, però les xifres no deixen d’augmentar i de situar aquest mar com un dels més contaminats del món.

Anna Oller

Bibliografia
– Informe sobre la contaminación en el Mediterráneo. Consell valencià de Cultura (2009). Disponible a: http://www.cvc.gva.es/archivos/329.pdf [Consulta: Agost 2015]

– Saverio Civili, F. La contaminación de origen terrestre en el mar Mediterráneo: estado actual y perspectivas. PNUMA/Plan de Acción para el Mediterráneo. Disponible a: http://www.iemed.org/anuari/2010/earticles/Saverio_contaminacion_es.pdf [Consulta: Agost 2015]

Conflictes territorials per la implantació de l’energia eòlica al sud de CatalunyaConflictos territoriales en la implantación de la energía eólica en el sur de Cataluña

Imatge 1. Parc Eòlic de les Colladetes (el Perelló).

Les reserves de gas, petroli i carbó ens confereixen emparament energètic avui, però qui sap si ho continuaran fent en un demà no gaire llunyà. A més, el tractament d’aquests combustibles per a la producció d’energia implica l’emissió de gasos contaminants que contribueixen a agreujar el problema del canvi climàtic. D’altra banda, l’energia nuclear ens allibera de l’amenaça de l’escalfament climàtic, però ens afegeix d’altres més pernicioses atribuïdes a la naturalesa dels combustibles que requereix per funcionar. En aquest punt ja podem ser conscients que confiar cegament en un model elèctric que es nodreix d’aquestes fonts d’energia ens fa dependents d’un sistema energètic que genera sensació d’inseguretat entre la societat i que, alhora, ens hipoteca de cara al futur, doncs és limitat i esgotable. Però hi ha una realitat que és encara més innegable que tot això: la necessitat que tots tenim d’encendre la llum, escalfar-nos el menjar al fogó o fer rajar aigua calenta. Trobar-nos en aquesta situació fa que els focus més esperançadors es projectin sobre les energies renovables. I és enmig d’aquesta nova generació d’energies on despunta l’energia eòlica, una aposta emergent i consolidada que cada cop més està modelant els paisatges catalans. La confiança que genera recau en que comporta una producció neta que durant la seva fase d’operació no genera cap tipus d’emissions; un aspecte que, lligat al seu caràcter renovable, la converteix en una de les energies més prometedores tant a nivell local com global (Domínguez et al., 2010). Malgrat tot, el seu procés d’implantació a Catalunya és més controvertit del que sembla i, per descomptat, no hi falten les veus crítiques.

Abans de passar a analitzar els conflictes territorials és imprescindible fer una ullada al desenvolupament actual de l’eòlica arreu de la geografia catalana. A continuació aportem una sèrie de dades que ens en faran coneixedors.

Ara per ara Catalunya compta amb 42 centrals eòliques que produeixen una potència total de 1263,32 MW. Tanmateix, hi ha 27 centrals projectades que ja gaudeixen d’autorització administrativa i que sumarien 653,6 MW als que ja es troben en funcionament (segons dades d’EOLICCAT, l’Associació Eòlica de Catalunya, 2013). Una xifra molt allunyada de la fita que es va fixar l’any 2005 amb l’aprovació del Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015, la qual mirava d’assolir els 3500 MW instal•lats per a l’any 2015 (Institut Català d’Energia, 2013). Fou la necessitat d’arribar a aquest objectiu la que dugué a la concreció d’unes Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) que definien la idoneïtat del territori per acollir projectes d’aprofitament eòlic. Els criteris per a la localització dels centres de producció tenien en compte el potencial eòlic, la capacitat d’evacuació de l’energia produïda i les viabilitats urbanística, paisatgística i ambiental (Institut Català d’Energia, 2013).

Dels 42 parcs eòlics que hi ha en funcionament a Catalunya, 28 (2 de cada 3) abasten dominis de les comarques meridionals (entenem per comarques meridionals les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona), la qual cosa representa una mica menys del 60% de l’energia eòlica total produïda a Catalunya. La resta dels parcs es troben en comarques properes com són la Segarra, les Garrigues o l’Anoia, entre d’altres (EOLICCAT, 2013). Aquestes dades no fan al capdavall sinó reflectir que les comarques del sud de Catalunya són en el punt de mira de l’energia eòlica. Vet aquí la principal causa del conflicte.

Atès el paper preponderant de l’energia a la societat actual, les repercussions que les seves formes d’explotació tenen sobre el medi i, així mateix, la diversitat de sensibilitats i d’interessos particulars, no és cap sorpresa el brot de conflictes territorials, veus antagonistes que no acaben de convergir amb les iniciatives dels promotors d’aquets projectes. Val a dir, per entendre el context, que els primers projectes de centrals eòliques no van promoure gaire agitació social. Ens referim a les instal•lacions de les centrals de Tortosa (1995), Colladetes al Perelló (1998) i Trucafort al Pradell-l’Argentera (1999), les quals foren vistes com a fenòmens singulars i aïllats. Les veus crítiques començaren a sonar una mica després, quan proliferà la projecció de centrals eòliques a les comarques del terç sud de Catalunya fins a esdevenir-se una massiva ingerència territorial. Aquests moviments no s’oposaven estrictament a l’energia eòlica, sinó als impactes sobre els medis natural i socioeconòmic que se’n derivaven i, com és evident, es mostraven refractaris a la concatenació de projectes que sempre tenien com a objectiu el mateix territori (Saladié, 2010; Saladié, 2011a).

Per mirar d’entendre millor els diferents contorns de la polèmica territorial que resulta del desenvolupament de l’actual model d’aprofitament de l’energia eòlica, analitzarem de manera més concreta l’espectre d’arguments en què es funden els grups favorables i els grups opositors.

Els agents socials favorables a l’actual procés d’implantació de l’energia eòlica a Catalunya acostumen a ser, a banda de les mateixes empreses promotores, les institucions públiques com ara la Generalitat de Catalunya o molts ajuntaments dels municipis implicats. Sobretot per part dels ajuntaments, s’invoca al fet que acollir els parc eòlics contribueix a dinamitzar l’economia dels corresponents municipis i a fixar la població local gràcies als llocs de treball que en generen (Saladié, 2011a; Saladié, 2011b). No cal amagar que es tracta de dos arguments molts suculents que, atenent el panorama social i econòmic present, contribueixen a sanejar dos dels principals problemes a què hem de fer front: la crisi econòmica i la despoblació del món rural.

El vent és la matèria prima de l’energia eòlica, de manera que la seva incidència és un dels primers factors que determina la localització de les centrals de producció. Basant-nos en les dinàmiques del vent, el mapa de la figura 2 marca com a zones amb un aprofitament eòlic més rellevant els territoris amb influència de la Tramuntana, a les comarques empordaneses, i del Mestral, a les comarques meridionals. La força del vent constitueix l’argument més prominent que justifica la localització prioritària dels centres eòlics a les comarques meridionals. Els aerogeneradors s’instal•len en aquelles zones on el recurs potencial per obtenir l’energia és més elevat i més apte. Sembla lògic i convincent. Però també és lògic que la reflexió sobre un correcte model energètic i paisatgístic eficient, sostenible i just no hauria de ser tan simple. Per confeccionar un model global que determini la distribució territorial més escaient en la instal•lació de centres generadors d’energia eòlica cal incorporar nous aspectes en el marc d’una política d’ordenació del territori, cosa que amplia el nombre de decisions que s’ha de prendre a l’hora de decidir els emplaçaments (Frolova, 2010).

Figura 2. Distribució de la velocitat mitjana del vent a Catalunya. Font: Pla territorial sectorial de la implantació ambiental de l’energia eòlica a Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (2002).

Els moviments opositors o refractaris a l’actual model d’implantació de l’energia eòlica els constitueixen col•lectius amb una alta sensibilitat paisatgística com és el cas d’algunes plataformes locals i associacions ecologistes. En primer lloc, apunten que s’hauria de visualitzar una transició cap a un model més sostenible on, de manera gradual, es produeixi una substitució de les fonts convencionals i una millora de la gestió. A efectes pràctics, això significa que el planejament d’implantació de les renovables incorpori un calendari per al tancament dels reactors nuclears d’Ascó (I i II) i de Vandellòs (II), que avui dia encara proveeixen vora el 50% de l’energia elèctrica total a Catalunya (Saladié, 2011c). A tall d’exemple, a Alemanya s’ha establert un programa de tancament progressiu de centrals nuclears en paral•lel al desplegament d’una campanya que impulsa la instal•lació de plaques solars fotovoltaiques i plaques solars tèrmiques. No deixa de ser curiós que un país com Alemanya, on el recurs de l’energia solar és força més limitat que a Catalunya, se’ns anticipi a l’hora promoure aquest tipus d’alternatives (Saladié, 2011c).

El segon dels inconvenients que plantegen els grups detractors al•lega a les distàncies entre les centrals generadores i els principals pols consumidors. Si confrontem els mapes de figures 3 i 4 observem que el centres de generació es troben molt distanciats dels principals centres de consum. Això implica que el conseqüent transport de l’energia resulti més costós, ja que suma nous impactes sobre el territori i el medi ambient i incrementa les pèrdues i la ineficiència (Domínguez, 2010; Saladié, 2011a).

Figura 3. Localització dels parcs eòlics en funcionament (en blau) i dels parcs eòlics amb autorització administrativa (en verd). Font: EOLICCAT, 2013. Figura 4. Consum d’energia elèctrica a Catalunya per municipis. Font: Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015.

El següent dels arguments apel•la a la macroconcentració de projectes energètics en aquest sector del territori. Cal tenir en compte que, al marge del sector eòlic, les comarques meridionals ja contribueixen amb el 100% de l’energia nuclear instal•lada a Catalunya (el 42,5% de la instal•lada arreu de l’Estat Espanyol acollint 3 dels 7 reactors en funcionament) i amb el 45% de la tèrmica (Saladié, 2011c). Sergi Saladié (2011b) calcula que la demarcació de Tarragona genera un 75,5% de l’electricitat a Catalunya, i en consumeix un 11%. En el cas oposat es trobarien les demarcacions de Barcelona, que en produeix un 15% i en consumeix un 73%, i de Girona, que amb un consum similar al de la demarcació de Tarragona la seva generació elèctrica representa el 0,5% del total.

Els dos últims arguments dels moviments crítics s’articulen en base al benefici econòmic local dels territoris que acullen les centrals. Les empreses promotores i la Generalitat de Catalunya no amaguen que, més enllà del recurs eòlic, la dinamització econòmica dels territoris implicats esdevé el principal motiu a l’hora de determinar els punts d’emplaçament. Es tracta d’un incentiu amb què les administracions locals s’hi avenen fàcilment, circumstància que fa que les empreses promotores passin a exercir un domini molt gran sobre el territori. I sobre la base d’aquest argument en podríem exposar l’últim. Aquest esgrimeix que el negoci de l’eòlica està en mans d’unes poques empreses (Iberdrola, Endesa, Gas Natural) que són qui veritablement s’enriqueixen amb tot això. Tant és així que la major part dels beneficis són retinguts per aquestes empreses, que tan sols en cedeixen entre l’1 i el 3% (Saladié, 2011b; Saladié, 2011c).

Per acabar, acararem dos casos que són alhora similars i antagònics: el de la Terra Alta i el del Priorat. Similars perquè són dues comarques d’essències vinícoles, entre les més despoblades de Catalunya i amb un dels nivells econòmics més baixos; a més, les dues han comptat amb una mà de propostes en el marc del desenvolupament eòlic al país. Però antagòniques, per què? En el cas de la Terra Alta, les discrepàncies locals en el decurs d’implantació de l’energia eòlica han sigut una constant en el procés. La manca de cohesió entre els agents econòmics i socials ha impedit en molts casos assolir el consens, i la percepció d’un paisatge encrespat de molins ha gaudit de força connotacions positives en clau de desenvolupament i revalorització del paisatge. El resultat és que en el bocí de territori que abasta la Terra Alta hi ha 9 de les 42 centrals eòliques que hi ha en funcionament a Catalunya. Pel que fa al Priorat, la vindicació col•lectiva de diferents agents amb propostes de defensa i enaltiment del paisatge prioratí ha estat sòlida i determinant. Proba d’això és l’elaboració de la Carta del paisatge del Priorat, cridada a estructurar diferents propostes d’ordenació i gestió del territori. De fet, una de les raons de la seva creació pretenia avalar alternatives als nombrosos projectes eòlics que hi havia en marxa a la comarca per tal de refrenar-ne el procés. En definitiva: sabeu quants parcs eòlics hi ha instal•lats al Priorat? Només un (Saladié, 2010; Zografos i Saladié, 2012).

Bibliografia

Dominguez, J.; Lago, C.; Prades, A.; Díaz, M.P. (2010). Energias renovables y modelo energético, una perspectiva desde la sostenibilidad. Nimbus. 25-26. pp. 43-63.

Frolova, M. (2010). Los paisajes de la energía eólica: su percepción social y gestión en España. Nimbus. 25-26. pp. 93-110.

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat (2002). Pla territorial sectorial de la implantació ambiental de l’energia eòlica a Catalunya.

Saladié, S. (2010). Conflictos paisajísticos en las comarcas del Priorat y la Terra Alta (Tarragona). Actas VI Congreso Internacional de Ordenación del Territorio. Pamplona. pp. 1153-1166.

Saladié, S. (2011a). Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya. Treballs de la Societat Catalana de Geografia. 71-72. pp. 201-221.

Saladié, S. (2011b). Geopolítica de la implantación eólica en Catalunya. Energía y territorio. Dinámicas y procesos. Comunicaciones XXII Congreso Asociación de Geógrafos Españoles. pp. 425-436.

Saladié, S. (2011c). Análisis crítico del sistema eléctrico español. Propuesta de alternativas. Energía y territorio. Dinámicas y procesos.Comunicaciones XXII Congreso Asociación de Geógrafos Españoles. Alacant. pp. 411-423.

Zografos, C.; Saladié, S. (2012). La ecología política de conflictos sobre energía eólica: un estudio de caso en Cataluña. Documents d’Anàlisi Geogràfica. Universitat Autònoma de Barcelona. Vol. 58, Nº 1, pp. 177-192.

http://www.eoliccat.net (Associació Eòlica de Catalunya)

http://www20.gencat.cat/portal/site/icaen (Institut Català d’Energia. Generalitat de Catalunya)

Imagen 1. Parque eólico de les Colladetes (el Perelló).

Las reservas de gas, petróleo y carbón nos confieren amparo energético hoy, pero quién sabe si lo continuarán haciendo en un futuro no muy lejano. Además, el tratamiento de estos combustibles para la producción de energía implica la emisión de gases contaminantes que contribuyen a agravar el problema del cambio climático. Por otra parte, la energía nuclear nos libera de la amenaza del calentamiento global, pero no añade otras más perniciosas atribuidas a la naturaleza de los combustibles que requiere para funcionar. En este punto ya podemos ser conscientes que confiar ciegamente en un modelo eléctrico que se nutre de estas fuentes de energía nos hace dependientes de un sistema energético que genera sensación de incertidumbre entre la sociedad y que, a la vez, nos hipoteca de cara al futuro, pues es limitado y agotable. Pero hay una realidad que es todavía más innegable que todo esto: la necesidad que todos tenemos de encender la luz, calentarnos la comida en el fogón o disponer de agua caliente. Encontrarnos en esta situación hace que los focos más esperanzadores se proyecten sobre las energías renovables. Y es en medio de esta nueva generación de energías donde despunta la energía eólica, una apuesta emergente y consolidada que cada vez más está modelando los paisajes catalanes. La confianza que genera recae en que comporta una producción limpia que durante su fase de operación no genera ningún tipo de emisiones; un aspecto que, ligado a su carácter renovable, la convierte en una de las energías más prometedoras tanto a nivel local como global (Domínguez et al., 2010). A pesar de todo, su proceso de implantación en Cataluña es más controvertido de lo que parece y, por descontado, no faltan las voces críticas.

Antes de pasar a analizar los conflictos territoriales es imprescindible echar un vistazo al desarrollo actual de la eólica en el conjunto de la geografía catalana. A continuación aportamos una serie de datos que nos harán conocedores.

Hoy por hoy Cataluña cuenta con 42 centrales eólicas que producen una potencia total de 1263,32 MW. Así mismo, hay 27 centrales proyectadas que ya cuentan con autorización administrativa y que sumarían 653,6 MW a los que ya se encuentran en funcionamiento (según datos de EOLICCAT, Associació Eòlica de Catalunya, 2013). Una cifra muy alejada del objetivo que se fijó el año 2005 con la aprobación del Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015, el cual pretendía alcanzar los 3500 MW instalados para el año 2015 (Institut Català d’Energia, 2013). Fue la necesidad de llegar a este objetivo la que condujo a la concreción de una Zonas de Desarrollo Prioritario (ZDP) que definían la idoneidad del territorio para acoger proyectos de aprovechamiento eólico. Los criterios para la localización de los centros de producción tenían en cuenta el potencial eólico, la capacidad de evacuación de la energía producida y las viabilidades urbanística, paisajística y ambiental (Institut Català d’Energia, 2013).

De los 42 parques eólicos que hay en funcionamiento en Cataluña, 28 (2 de cada 3) ocupan dominios de las comarcas meridionales (entendemos por comarcas meridionales la zona de las tierras del Ebro y el Campo de Tarragona), la cual cosa representa un poco menos del 60% de la energía total producida en Cataluña. El resto de los parques se encuentran en comarcas cercanas como la Segarra, les Garrigues o l’Anoia, entre otras (EOLICCAT, 2013). Estos datos no hacen sino reflejar que las comarcas del sur de Cataluña son el punto de mira de la energía eólica. He aquí la principal causa del conflicto.

Dado el papel preponderante de la energía en la sociedad actual, las repercusiones que sus formas de explotación tienen sobre el medio y, asimismo, la diversidad de sensibilidades y de intereses particulares, no es ninguna sorpresa el broto de conflictos territoriales, voces antagonistas que no acaban de converger con las iniciativas de los promotores de estos proyectos. Cabe decir, para entender el contexto, que los primeros proyectos de centrales eólicas no promovieron demasiada agitación social. Nos referimos a las instalaciones de las centrales de Tortosa (1995), Colladetes en el Perelló (1998) y Trucafort en el Pradell-l’Argentera (1999), las cuales fueron vistas como fenómenos singulares y aislados. Las voces críticas comenzaron a sonar un poco después, cuando proliferó la proyección de centrales eólicas en las comarcas del tercio sur de Cataluña hasta representar una masiva injerencia territorial. Estos movimientos no se opusieron estrictamente a la energía eólica, sino a los impactos sobre los medios natural y socioeconómico que se derivaban y, como es evidente, se mostraron refractarios a la concatenación de proyectos que siempre tenían como objeto el mismo territorio (Saladié, 2010; Saladié, 2011a).

Con el fin de entender mejor los diferentes contornos de la polémica que resulta del desarrollo del actual modelo de aprovechamiento de la energía eólica, analizaremos de manera más concreta el espectro de argumentos en que se fundan los grupos favorables y los grupos opositores.

Los agentes sociales favorables al actual proceso de la energía eólica en Cataluña acostumbran a ser, además de las propias empresas promotoras, las instituciones públicas como la Generalitat de Cataluña o muchos ayuntamientos de los municipios implicados. Sobre todo por parte de los ayuntamientos, se invoca al hecho que acoger los parques eólicos contribuye a dinamizar la economía de los correspondientes municipios y a fijar población local gracias a los puestos de trabajo que se generan (Saladié, 2011a; Saladié, 2011b). No hay que esconder que se trata de dos argumentos muy suculentos que, atendiendo el panorama social y económico presente, contribuyen a sanear dos de los principales problemas a los que hemos de hacer frente: la crisis económica y la despoblación del mundo rural.

El viento es la materia primera de la energía eólica, de manera que su incidencia es uno de los primeros factores que determina la localización de las centrales de producción. Basándonos en las dinámicas del viento, el mapa de la figura 2 marca como zonas con un aprovechamiento eólico más relevante los territorios con influencia de la Tramontana, en las comarcas ampurdanesas, y del Mistral, en las comarcas meridionales. La fuerza del viento constituye el argumento más prominente que justifica la localización prioritaria de los centros eólicos en las comarcas meridionales. Los aerogeneradores se instalan en aquellas zonas donde el recurso potencial para obtener la energía es más elevado y más apto. Parece lógico y convincente. Pero también es lógico que la reflexión sobre un modelo energético y paisajístico eficiente, sostenible y justo no tendría que ser tan simple. Para confeccionar un modelo global que determine la distribución territorial más adecuada en la instalación de los centros generadores de energía eólica hace falta incorporar nuevos aspectos en el marco de una poítica de ordenación del territorio, cosa que amplía el número de decisiones que se han de tomar a la hora de decidir los emplazamientos (Frolova, 2010).

Figura 2. Distribución de la velocidad media del viento en Cataluña. Fuente: Pla territorial sectorial de la implantació ambiental de l’energia eòlica a Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (2002).

Los movimientos opositores o refractarios al actual modelo de implantación de la energía eólica lo constituyen colectivos con una alta sensibilidad paisajística como es el caso de algunas plataformas locales y asociaciones ecologistas. En primer lugar, apuntan que tendría que visualizarse una transición hacia un modelo más sostenible donde, de manera paulatina, se produjera una sustitución de las fuentes convencionales y una mejora de la gestión. A efectos prácticos, esto significa que el planteamiento de implantación de las renovables incorpore un calendario para el cierre de los reactores nucleares de Ascó (I y II) y de Vandellòs (II), que hoy en día todavía proveen alrededor del 50% de la energía eléctrica total en Cataluña (Saladié, 2011c). A modo de ejemplo, en Alemania se ha establecido un programa de cierre progresivo de centrales nucleares en paralelo al despliegue de una campaña que impulsa la instalación de placas solares fotovoltaicas y placas solares térmicas. No deja de ser curioso que un país como Alemania, donde el recurso de la energía solar es potencialmente más limitado que en Cataluña, se nos anticipe a la hora de promover este tipo de alternativas (Saladié, 2011c).

El segundo de los inconvenientes que plantean los grupos detractores alega a las distancias entre las centrales generadoras y los principales polos consumidores. Si confrontamos los mapas de las figuras 3 y 4 observamos que los centros de generación se encuentran muy distanciados de los principales centros de consumo. Esto implica que el consecuente transporte de la energía resulta más costoso, ya que suma nuevos impactos sobre el territorio y el medio ambiente e incrementa las pérdidas y la ineficiencia (Domínguez, 2010; Saladié, 2011a).

Figura 3. Localización de los parques eólicos en funcionamiento (en azul) y de los parques eólicos con autorización administrativa (en verde). Fuente: EOLICCAT, 2013. Figura 4. Consumo de energía eléctrica en Cataluña por municipios. Fuente: Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015.

El siguiente de los argumentos apela a la macroconcentración de proyectos energéticos en este sector del territorio. Hace falta tener en cuenta que, al margen del sector eólico, las comarcas meridionales ya contribuyen con el 100% de la energía nuclear instalada en Cataluña (el 42,5% de la instalada en el conjunto del Estado Español acogiendo 3 de los 7 reactores en funcionamiento) y con el 45% de la térmica (Saladié, 2011c). Sergi Saladié (2011b) calcula que la demarcación de Tarragona genera un 75,5% de la electricidad en Cataluña, y consume un 11%. En el caso opuesto se encontrarían las demarcaciones de Barcelona, que produce un 15% y consume un 73%, y de Girona, que con un consumo similar al de la demarcación de Tarragona su generación eléctrica representa el 0,5% del total.

Los dos últimos argumentos de los movimientos críticos se articulan en base al beneficio económico local de los territorios que acogen las centrales. Las empresas promotoras y la Generalitat de Cataluña no esconden que, más allá del recurso eólico, la dinamización económica de los territorios implicados se convierte en el principal motivo a la hora de terminar los puntos de emplazamiento. Se trata de un incentivo con el que las administraciones locales se avienen fácilmente, circunstancia que hace que las empresas promotoras pasen a ejercer un dominio muy grande sobre el territorio. Y sobre la base de este argumento podríamos exponer el último. Este esgrime que el negocio de la eólica está en manos de unas pocas empresas (Iberdrola, Endesa, Gas Natural) que son las que verdaderamente se enriquecen con todo esto. Tanto es así que la mayor parte de los beneficios son retenidos por estas empresas, que tan solo ceden entre el 1 y el 3% (Saladié, 2011b; Saladié, 2011c).

Para acabar, cotejaremos dos casos que son a la vez similares y antagónicos: los de las comarcas de la Terra Alta y el Priorat. Similares porque son dos comarcas de esencias vinícolas, entre las más despobladas de Cataluña y con uno de los niveles económicos más bajos; además, las dos han contado con un gran número de propuestas en el marco del desarrollo eólico catalán. Pero, ¿antagónicas por qué? En el caso de la Terra Alta, las discrepancias locales en el decurso de implantación de la energía eólica han sido una constante en el proceso. La falta de cohesión entre los agentes económicos y sociales ha impedido en muchos casos llegar al consenso, y la percepción de un paisaje de molinos ha gozado de bastantes connotaciones positivas en clave de desarrollo y revalorización del paisaje. El resultado es que en el trocito del territorio que abarca la Terra Alta hay 9 de las 42 centrales eólicas que hay en funcionamiento en Cataluña. Por lo que representa al Priorat, la vindicación colectiva de diferentes agentes con propuestas de defensa y enaltecimiento del paisaje prioratino ha sido sólida y determinante. Prueba de esto es la elaboración de la Carta del paisaje del Priorat, llamada a estructurar diferentes propuestas de ordenación y gestión del territorio. De hecho, una de las razones de su creación pretendía avalar alternativas a los numerosos proyectos eólicos que había en marcha en la comarca para refrenar su proceso. En definitiva: ¿sabéis cuántos parques eólicos hay instalados en el Priorat? Sólo uno (Saladié, 2010; Zografos y Saladié, 2012).

Bibliografía

Dominguez, J.; Lago, C.; Prades, A.; Díaz, M.P. (2010). Energias renovables y modelo energético, una perspectiva desde la sostenibilidad. Nimbus. 25-26. pp. 43-63.

Frolova, M. (2010). Los paisajes de la energía eólica: su percepción social y gestión en España. Nimbus. 25-26. pp. 93-110.

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat (2002). Pla territorial sectorial de la implantació ambiental de l’energia eòlica a Catalunya.

Saladié, S. (2010). Conflictos paisajísticos en las comarcas del Priorat y la Terra Alta (Tarragona). Actas VI Congreso Internacional de Ordenación del Territorio. Pamplona. pp. 1153-1166.

Saladié, S. (2011a). Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya. Treballs de la Societat Catalana de Geografia. 71-72. pp. 201-221.

Saladié, S. (2011b). Geopolítica de la implantación eólica en Catalunya. Energía y territorio. Dinámicas y procesos. Comunicaciones XXII Congreso Asociación de Geógrafos Españoles. pp. 425-436.

Saladié, S. (2011c). Análisis crítico del sistema eléctrico español. Propuesta de alternativas. Energía y territorio. Dinámicas y procesos.Comunicaciones XXII Congreso Asociación de Geógrafos Españoles. Alacant. pp. 411-423.

Zografos, C.; Saladié, S. (2012). La ecología política de conflictos sobre energía eólica: un estudio de caso en Cataluña. Documents d’Anàlisi Geogràfica. Universitat Autònoma de Barcelona. Vol. 58, Nº 1, pp. 177-192.

http://www.eoliccat.net (Associació Eòlica de Catalunya)

http://www20.gencat.cat/portal/site/icaen (Institut Català d’Energia. Generalitat de Catalunya)

La contaminació atmosfèrica i els seus efectes en la salut

La contaminació atmosfèrica i els seus efectes en la salut
La contaminació atmosfèrica és un determinant important de l’estat de salut. Hi ha un ampli ventall d’efectes adversos sobre la salut ben documentats en estudis que s’han dut a terme en diverses parts del món. El passat 17 d’octubre l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a través de la seva Agència Internacional de Recerca en Càncer (IARC, per les seves sigles en anglès; IARC, 2013a), va anunciar la classificació de la contaminació de l’aire exterior com a carcinogen per als humans (Grup 1) a la seva enciclopèdia de carcinògens. Aquesta llista és una font d’informació fidedigna d’evidència científica en substàncies i exposicions causants/possibles causants de càncer (la força de la causalitat ve determinada pel Grup al qual es classifica cada substància: 1 = cancerigen, 2 = probable cancerigen, 3 = possible cancerigen o 4 = probablement no cancerigen). Aquesta decisió es pren després de la revisió d’un gran nombre d’estudis epidemiològics que generen una evidència suficient per constatar que l’exposició a la contaminació atmosfèrica causa càncer del pulmó (referint-nos en aquest article sempre a la contaminació atmosfèrica exterior). A més a més, també s’observa una associació positiva amb el risc de patir càncer de bufeta. És la primera vegada que la IARC classifica com a carcinogen a una “barreja” de components, ja que sempre s’havia focalitzat en l’efecte específic d’elements particulars, alguns d’ells també presents en l’aire. D’altra banda, el material particulat (PM, per les sigles en anglès), que no deixa de ser també una barreja de diferents compostos i elements químics, va ser avaluat separadament, també essent classificat dins del Grup 1. La informació més recent declara que 223.000 morts de càncer de pulmó al món són degudes a la contaminació atmosfèrica (IARC, 2013b). Anant més enllà, cal resaltar que els efectes negatius en la salut de l’exposició a la contaminació atmosfèrica no es queden aquí, ja que hi ha molts estudis que descriuen una associació amb un augment de les incidències de problemes respiratoris tals com la bronquitis, rinitis, asma i una disminució pulmonar (Gauderman, 2002; Karakatsani et al., 2010; Künzli et al., 2000; entre d’altres); i de cardiovasculars com l’infart de miocardi, la hipertensió, l’arteriosclerosi i la trombosi (Baccarelli et al., 2008; Ibald-Mulli et al., 2001; Künzli et al., 2004; Pope III et al., 2002).
La contaminació atmosfèrica és el carcinogen ambiental més estès i els nivells d’exposició a aquesta han augmentat significativament en moltes parts del món, especialment en països de ràpida industrialització amb gran poblacions. Tal i com ja es va comentar en un article anterior (veure aquí), un considerable percentatge de la població urbana europea es troba exposada a nivells superiors als estàndards europeus (d’entre el 10 i el 30% segons el contaminant l’any 2010; EEA, 2012). De fet, hi ha una desigualtat important en quant a l’exposició a contaminació atmosfèrica i els riscos de salut relacionats: els nivells de contaminants són diferents (depenen de l’ús dels vehicles a motor, de la industrial, etc.) i, en combinació amb altres aspectes de l’ambient social i físic, creen una “càrrega de malaltia” (disease burden) desproporcionadament major en algunes societats.
En una important publicació, Lim et al. (2012) revisa una enorme quantitat d’articles científics per tal d’obtenir el rànking de 67 factors de risc que donen lloc a més anys de vida potencialment perduts a causa d’una malaltia (és una mesura global de la càrrega de la malaltia i s’expressa en anys perduts deguts a la pròpia malaltia, discapacitat o mort prematura; conegut com a DALY per les seves sigles en anglès, Figura 1).

Figura 1. Representació gràfica del DALY (anys de vida potencialment perduts; Wikipedia).

La Figura 2 (només es mostra una part, per veure la versió interactiva completa cliqueu aquí i marqueu l’opció “risk”) mostra com, a l’any 2010, la contaminació atmosfèrica per PM es troba entre els 10 primers factors de risc (novena posició en el recompte a nivell mundial) per darrera d’altres factors com la hipertensió, el tabac, la dieta baixa en fruita i l’alcohol. Cal remarcar que en l’any 1990 la contaminació atmosfèrica es trobava en la sisena posició, tres per sobre de l’actual. Els factors de risc que han desbancat a la contaminació atmosfèrica tenen a veure amb estils de vida: la dieta baixa en fruita i verdura, un Índex de Massa Corporal elevat (obesitat) i el consum d’alcohol. Aquests factors, a diferència de l’exposició a la contaminació atmosfèrica, són factors de risc evitables si es practica esport i amb una dieta saludable.

Figura 2. Factors de risc ordenats per càrrega de malaltia en 2010 (Lim et al., 2012).

Si ens fixem en les diverses regions del món (Figura 2), es poden observar les desigualtats: a l’Àsia de l’Est, la contaminació atmosfèrica és el 4º factor de risc mentre que a Oceania el PM passa a la posició número 32. La càrrega de malaltia en termes absoluts té lloc predominantment en països en vies de desenvolupament, però en temes proporcionals, algunes de les regions més afectades inclouen parts d’Europa (IARC, 2013b).

Per tant, donat el fort efecte negatiu en la salut de la contaminació atmosfèrica, cal establir un control sobre les fonts emissores per tal de reduir-ne l’exposició de la població. És cert que l’exposició d’un mateix no la decideix la pròpia persona (així com sí que ho faig amb la meva dieta) ja que la contaminació atmosfèrica es troba present arreu   però si tots posem el nostre granet de sorra es poden aconseguir grans canvis.

Referències:

Baccarelli, A., Martinelli, I., Zanobetti, A., Grillo, P., Hou, L., Bertazzi, P.A., Mannucci, P.M., Schwartz, J., 2008. Exposure to particulate air pollution and risk of deep vein thrombosis. Arch. Intern. Med. 168, 920–927.

EEA, 2012. Air quality in Europe — 2012 report.

Gauderman, W.J., 2002. Association between Air Pollution and Lung Function Growth in Southern California Children: Results from a Second Cohort. Am. J. Respir. Crit. Care Med. 166, 76–84.

IARC, 2013a. Outdoor air pollution a leading environmental cause of cancer deaths IARC : Outdoor air pollution a leading environmental cause of cancer deaths. Press Release.

IARC, 2013b. Air pollution and cancer risk. IARC Scientific Publication No. 161.

Ibald-Mulli, a, Stieber, J., Wichmann, H.E., Koenig, W., Peters, a, 2001. Effects of air pollution on blood pressure: a population-based approach. Am. J. Public Health 91, 571–7.

Karakatsani, a, Kapitsimadis, F., Pipikou, M., Chalbot, M.-C., Kavouras, I.G., Orphanidou, D., Papiris, S., Katsouyanni, K., 2010. Ambient air pollution and respiratory health effects in mail carriers. Environ. Res. 110, 278–85.

Künzli, N., Jerrett, M., Mack, W.J., Beckerman, B., LaBree, L., Gilliland, F., Thomas, D., Peters, J., Hodis, H.N., 2004. Ambient Air Pollution and Atherosclerosis in Los Angeles. Environ. Health Perspect. 113, 201–206.

Künzli, N., Kaiser, R., Medina, S., Studnicka, M., Chanel, O., Filliger, P., Herry, M., Horak, F., Puybonnieux-Texier, V., Quénel, P., Schneider, J., Seethaler, R., Vergnaud, J.C., Sommer, H., 2000. Public-health impact of outdoor and traffic-related air pollution: a European assessment. Lancet 356, 795–801.

Lim, S.S., Vos, T., Flaxman, A.D., Danaei, G., Shibuya, K., et al., 2012. A comparative risk assessment of burden of disease and injury attributable to 67 risk factors and risk factor clusters in 21 regions, 1990-2010: a systematic analysis for the Global Burden of Disease Study 2010. Lancet 380, 2224–60.

Pope III, C.A., Burnett, R.T., Thun, M.J., Calle, E.E., Krewski, D., Thurston, G.D., 2002. Lung cancer, cardiopulmonary mortality, and long-term exposure to fine particulate air pollution. J. Am. Med. Assoc. 287, 1132 – 1141.

La contaminación atmosférica i sus efectos en la salud

La contaminación atmosférica es un determinante importante del estado de salud. Hay un amplio abanico de efectos adversos sobre la salud bien documentados en diversos estudios que se han llevado a cabo en diferentes partes del mundo. El pasado 17 de octubre, la Organización Mundial de la Salud (OMS), a través de su Agencia Internacional de Investigación en Cáncer (IARC, por sus siglas en inglés; IARC, 2013a), anunció la clasificación de la contaminación del aire exterior como cancerígeno para los humanos (Grupo 1) en su enciclopedia de cancerígenos. Esta lista es una fuente de información fidedigna de evidencia científica sobre substancias y exposiciones causantes/posibles causantes de cáncer (la fuerza de la causalidad viene determinada por el Grupo en el que se clasifica cada substancia: 1 = cancerígeno, 2 = probable cancerígeno, 3 = posible cancerígeno o 4 = probablemente no cancerígeno). Esta decisión se toma después de la revisión de un gran número de estudios epidemiológicos que generan una evidencia suficiente para constatar que la exposición a la contaminación atmosférica causa cáncer de pulmón (nos referimos en este artículo siempre a la contaminación atmosférica exterior). Además, también se observa una asociación positiva con el riesgo de sufrir cáncer de vejiga. Es la primera vez que la IARC clasifica como cancerígeno a una mezcla de componentes, pues siempre se había focalizado en el efecto específico de elementos particulares, algunos de ellos también presentes en el aire. Por otra parte, el material particulado (PM, por sus siglas en inglés), que no deja de ser también una mezcla de compuestos y elementos químicos, se evaluó separadamente, siendo también clasificado dentro del Grupo 1. La información más reciente declara que 223.000 muertos de cáncer de pulmón en el mundo son debidos a la contaminación atmosférica (IARC, 2013b). Además, cabe resaltar que los efectos negativos en la salud de la exposición a la contaminación atmosférica no se quedan aquí, ya que muchos estudios describen una asociación positiva con un aumento en las incidencias de problemas respiratorios como la bronquitis, rinitis, asma y una disminución pulmonar (Gauderman, 2002; Karakatsani et al., 2010; Künzli et al., 2000; entre otros; y de cardiovasculares como el infarto de miocardio, la hipertensión, la arterioesclerosis y la trombosis (Baccarelli et al., 2008; Ibald-Mulli et al., 2001; Künzli et al., 2004; Pope III et al., 2002).

La contaminación ambiental es el carcinógeno ambiental más extendido y los niveles de exposición a esta han aumentado significativamente en muchas partes del mundo, especialmente en países de rápida industrialización con grandes poblaciones. Tal y como se comentó en un artículo anterior (ver aquí), un considerable porcentaje de la población urbana europea se encuentra expuesta a niveles superiores a los estándares europeos (de entre el 10 y el 30% según el contaminante el año 2010; EEA, 2012). De hecho, hay una desigualdad importante en cuanto a la exposición a la contaminación atmosférica y los riesgos de salud relacionados: los niveles de contaminación son distintos (dependen de la intensidad de tráfico de los vehículos a motor, de la industria, etc.) y, en combinación con otros aspectos del ambiente social y físico, crean una “carga de la enfermedad” (disease burden) desproporcionalmente mayor en algunas sociedades.

En una importante publicación, Lim et al. (2012) revisa una enorme cantidad de artículos científicos para obtener el ranking de 67 factores de riesgo que dan lugar a menos años de vida potencialmente perdidos por causa de una enfermedad (es una medida global de la carga de la enfermedad y se e expresa en años perdidos debido a la propia enfermedad, discapacidad o muerte prematura; conocido como DALY por sus siglas en inglés, Figura 1).

Figura 1. Representación gráfica del DALY (años de vida potencialmente perdidos; Wikipedia).

La Figura 2 (sólo se muestra una parte, para ver la versión completa interactiva clica aquí  y marca la opción “risk”) muestra cómo, en el año 2010, la contaminación atmosférica por PM se encontraba entre los 10 primeros factores de riesgo (novena posición a nivel mundial) por detrás de otros factores como la hipertensión, el tabaco, la dieta baja en fruta y el alcohol. Es importante resaltar que en el año 1990, la contaminación atmosférica se encontraba en la sexta posición, tres por encima de la actual. Los factores de riesgo que han desbancado a la contaminación atmosférica tienen que ver con estilos de vida: la dieta baja en fruta y verdura, un Índice de Masa Corporal elevado (obesidad) y el consumo de alcohol. Estos factores, a diferencia de la exposición a la contaminación atmosférica, son factores de riesgo evitables si se practica deporte junto a una dieta saludable.

Figura 2. Factores de riesgo ordenados por carga de enfermedad en 2010 (Lim et al., 2012).

Si nos fijamos en las diversas regiones del mundo (Figura 2), se pueden observar las desigualdades: en Asia del Este, la contaminación atmosférica es el 4º factor de riesgo mientras que en Oceanía el PM pasa a la posición número 32. La carga de la enfermedad en términos absolutos tiene lugar principalmente en países en vías de desarrollo, pero en términos proporcionales, algunas de las regiones más afectadas incluyen partes de Europa (IARC, 2013b).

Por lo tanto, dado el efecto negativo en la salud de la contaminación atmosférica, es necesario establecer un control sobre las fuentes emisoras con tal de reducir la exposición de la población. Es cierto que la exposición de uno mismo no la decide la propia persona (así como sí que decido sobre mi dieta) ya que la contaminación atmosférica se encuentra presente en todas partes, pero si todos ponemos nuestro granito de arena se pueden conseguir grandes cambios.

Referencias:

Baccarelli, A., Martinelli, I., Zanobetti, A., Grillo, P., Hou, L., Bertazzi, P.A., Mannucci, P.M., Schwartz, J., 2008. Exposure to particulate air pollution and risk of deep vein thrombosis. Arch. Intern. Med. 168, 920–927.

EEA, 2012. Air quality in Europe — 2012 report.

Gauderman, W.J., 2002. Association between Air Pollution and Lung Function Growth in Southern California Children: Results from a Second Cohort. Am. J. Respir. Crit. Care Med. 166, 76–84.

IARC, 2013a. Outdoor air pollution a leading environmental cause of cancer deaths IARC : Outdoor air pollution a leading environmental cause of cancer deaths. Press Release.

IARC, 2013b. Air pollution and cancer risk. IARC Scientific Publication No. 161.

Ibald-Mulli, a, Stieber, J., Wichmann, H.E., Koenig, W., Peters, a, 2001. Effects of air pollution on blood pressure: a population-based approach. Am. J. Public Health 91, 571–7.

Karakatsani, a, Kapitsimadis, F., Pipikou, M., Chalbot, M.-C., Kavouras, I.G., Orphanidou, D., Papiris, S., Katsouyanni, K., 2010. Ambient air pollution and respiratory health effects in mail carriers. Environ. Res. 110, 278–85.

Künzli, N., Jerrett, M., Mack, W.J., Beckerman, B., LaBree, L., Gilliland, F., Thomas, D., Peters, J., Hodis, H.N., 2004. Ambient Air Pollution and Atherosclerosis in Los Angeles. Environ. Health Perspect. 113, 201–206.

Künzli, N., Kaiser, R., Medina, S., Studnicka, M., Chanel, O., Filliger, P., Herry, M., Horak, F., Puybonnieux-Texier, V., Quénel, P., Schneider, J., Seethaler, R., Vergnaud, J.C., Sommer, H., 2000. Public-health impact of outdoor and traffic-related air pollution: a European assessment. Lancet 356, 795–801.

Lim, S.S., Vos, T., Flaxman, A.D., Danaei, G., Shibuya, K., et al., 2012. A comparative risk assessment of burden of disease and injury attributable to 67 risk factors and risk factor clusters in 21 regions, 1990-2010: a systematic analysis for the Global Burden of Disease Study 2010. Lancet 380, 2224–60.

Pope III, C.A., Burnett, R.T., Thun, M.J., Calle, E.E., Krewski, D., Thurston, G.D., 2002. Lung cancer, cardiopulmonary mortality, and long-term exposure to fine particulate air pollution. J. Am. Med. Assoc. 287, 1132 – 1141.

Marges de pedra seca: quan l’acció antròpica afavoreix la biodiversitat

[Puedes leer la versión en español de este artículo. You can read an English abstract of this article]

Selves tropicals, aigües antàrtiques, reserves de corall, sabanes africanes… Ben segur que, habitualment, quan pensem en hàbitats naturals que afavoreixin la biodiversitat tendim a imaginar ecosistemes que, allunyats de la presència humana, conserven una rica i/o peculiar diversitat de fauna i flora. Més enllà de la creença quimèrica en ecosistemes que avui en dia no es vegin influenciats per l’activitat humana, és interessant pensar en aquells ecosistemes que, condicionats per l’activitat antròpica directa o indirectament, desenvolupen unes característiques ecològiques específiques, les quals no existien de forma natural, és a dir, abans de l’acció antròpica en qüestió. Es tracta dels anomenats emerging ecosystems (Milton, 2003) o novel ecosystems (Hobbs et al., 2006). Aquests ecosistemes es generen a partir d’una acció humana inicial, si bé després la seua continuïtat no depèn necessàriament de l’acció antròpica a partir de la qual han sorgit (Hobbs et al., 2006, pàg. 2). Una mica, si se’ns permet la llicència, com Frankenstein.

Entre aquests ecosistemes emergents, hi ha aquells que es desenvolupen a partir de l’abandonament d’una activitat humana intensiva com pot ser l’agricultura (ídem, pàg. 2). En aquest àmbit, i al llarg d’aquest article, exposarem la importància de les construccions de pedra seca, en especial dels marges de pedra seca, a l’hora de conformar una biodiversitat i uns condicionants ambientals específics. Situats verticalment al pendent del terreny, els marges van permetre conrear superfícies que, d’altra manera, haurien quedat exposades als agents erosius (bàsicament, les pluges), fent insostenible qualsevol activitat agrària. Si bé no s’ha fet una anàlisi acurada per datar amb exactitud l’origen d’aquestes construccions de pedra seca, hi ha qui afirma que els marges serien les úniques estructures antròpiques que serveixen per delimitar propietats, conjuntament amb els terraplens, que han fet la seua funció des de la prehistòria fins als nostres dies (Feehan, 2003 citat per Collier, 2013, pàg. 142). L’origen geogràfic més versemblant d’aquestes estructures de pedra seca sembla ser el Pròxim Orient (Gironès, 1999).

Foto 1. Àrea emmargenada a Vandellòs (Baix Camp). Font pròpia

L’expansió més important dels marges de pedra seca al nostre país es produeix a partir del segle XVIII, en el context històric de la Revolució Industrial, on l’activitat agrària de subsistència de les zones rurals es converteix en exportadora de productes agroforestals a les grans àrees urbanes que neixen a recer de l’activitat industrial, incrementant significativament les terres cultivades. Així mateix,  en l’impàs entre l’arribada de la fil•loxera a Europa i la seua arribada a Catalunya, ja a finals del segle XIX, es van començar a conrear, i emmargenar, milers de noves hectàrees de vinyes per aprofitar aquesta període propici on es podia cobrir la demanda dels altres territoris europeus ja afectats per la fil•loxera (Gironès, 1999).

La construcció dels marges de pedra seca suposà un impacte ambiental significatiu. A nivell quantitatiu, parlem d’àmplies superfícies condicionades per aquestes estructures antròpiques: al municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), per exemple, en una superfície de 102 km2 hi ha referenciats més de 326 km de marges de pedra seca (Sabaté, 2009, pàg. 103); a l’illa de Menorca, en 702 km2 de superfície, s’estimen entre 12.000 i 15.000 km de pedra seca (Consell Insular de Menorca, pàg. 3). A nivell qualitatiu, la biodiversitat que s’associa a l’ecosistema que generen els marges de pedra seca també és destacable. A pesar d’això, un recent article no ha detectat literatura publicada a Europa que examini els condicionants ecològics específics d’aquestes estructures antròpiques (Collier, 2013, pàg. 141). En tot cas, sabem que la biodiversitat associada als marges de pedra seca recau sobretot en els gradients d’humitat i temperatura que es generen a l’interior, específics de la combinació entre pedra i terra (Aguilar, entrevistat per Sabaté, 2009, pàg. 109-115); la part interior del marge, no només comprèn les pedres més grosses que es poden veure des de l’exterior, sinó també el reble, és a dir, la pedra més petita, situada darrere de la pedra grossa, i que a més d’assegurar un bon drenatge de l’aigua, permet aquestes condicions de temperatura i humitat marge endins.

El citat microclima, així com el fet de ser un espai on protegir-se dels depredadors, va permetre, arran de l’aparició antròpica dels marges, majors densitats de sauris i ofidis (ídem). Els marges de pedra seca també són l’hàbitat que certs mamífers utilitzen per fer-hi el cau i com a reserva d’aliment, on certs ocells de dimensions reduïdes, com els sílvids, hi nidifiquen o, en marges de pedra seca situats en zones humides, s’associen amb la presència d’amfibis; aquestes estructures de pedra seca també alberguen una important diversitat d’insectes. En un estudi dels marges de pedra seca de Vandellòs vam identificar 5 espècies d’ofidis, 5 de sauris, 5 d’amfibis, 8 de mamífers i 6 d’ocells associats a aquestes construccions de pedra seca (Sabaté, 2009, pàg. 117-119). En el cas de la flora, en bona part coincident amb les anomenades plantes rupícoles, es detectaren 23 herbàcies, 7 arbusts i 5 lianes, i 3 arbres en els marges més degradats (l’estudi no identificà els líquens) (ídem, pàg. 127-129).

A nivell de l’anàlisi de la flora és molt destacable l’estudi britànic en marges de pedra seca a l’àrea de Mendip Hills (Bristol, sud d’Anglaterra), on es van identificar 149 espècies: 75 plantes vasculars, 51 briòfits i fins a 23 líquens; l’estudi també fa una acurada anàlisi de la posició d’aquestes espècies en les diferents parts del marge i remarca el fet que, entre les plantes localitzades, hi habiten moltes de les espècies incloses en el UK Biodiversity Action Plan (MENDIP HILLS AONB Service, 2008). Així mateix, i en cas d’abandonament de l’activitat agrícola, a la vora dels marges de pedra seca apareix una densa capa arbustiva, arrecerada del vent, propícia per a la reproducció de certes espècies (Collier, 2013, pàg. 143).

Foto 2.  Exemplars de Sedum sp., planta rupícola, en un marge de pedra seca. Font pròpia

A nivell ambiental, el fet que els marges de pedra seca segueixen evitant l’erosió del sòl fins i tot quan s’abandona l’activitat agrícola, pot afavorir la regeneració de zones cremades (Sabaté, Vidal, 2007); per contra, la creació d’un in creixendo vertical de vegetació forestal al llarg dels bancals escalonats pels marges, afavoriria la virulència d’un incendi (Varga i Vila, 2005, pàg. 62). També, més enllà d’evitar l’escorrentia superficial de l’aigua (que, lentament, es filtra en els marges), afavoreix la condensació de la boira i la humitat ambiental (Consell Insular de Menorca, pàg. 12); el fet de plantar els arbres al clot del marge (al mig d’aquesta estructura, on es filtrava l’aigua provinent del bancal) també servia per aprofitar millor els recursos hídrics en les terres de secà: una espècie de xerojardineria avant la lettre. Així mateix, s’afirma que aquestes estructures antròpiques poden actuar com a corredors biològics (MENDIP HILLS AONB Service, 2008; Collin, 2013, pàg. 143), si bé poden dificultar la mobilitat en certes espècies com les tortugues (Consell Insular de Menorca, pàg. 15). Fins aquí, doncs, alguns dels fets que remarquen la complexa dimensió ambiental dels marges de pedra seca. I, encara més important, que apunten la potencialitat de continuar la recerca científica en aquest camp.

Bibliografia

Collier, M. (2013) Field boundary stone walls as exemplars of ‘novel’ ecosystems. Landscape Research, 38 (1): 141-150. Consell Insular de Menorca. Beneficis ambientals de la paret seca a Menorca. Disponible: http://culturapopularmenorca.cat/continguts/wp-content/uploads/Beneficis-ambientals-de-la-paret-secados.pdf [Consulta: agost 2013]

Gironès, J. (1999). L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona.

Hobbs, Richard J. et al. (2006). Novel ecosystems: theoretical and management aspects of the new ecological world order. Global Ecology and Biogeography,15: 1–7.

MENDIP HILLS AONB Service (2008) Lifelines dry stone wall survey. Disponible a: http://www.dry-stone-wall-flora.co.uk/mendip-survey.htm [Consulta: agost 2013]

Sabaté, A. (2009). Marges i biodiversitat a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Projecte de final de carrera supervisat per Martí Boada. Universitat Autònoma de Barcelona.

Sabaté, A., Vidal, J. (2007) Gestió d’una zona cremada. Vall de Llèria, foc de 2006. Inèdit. Citat a Marges i biodiversitat a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant: pàg. 137-139 Disponible: http://ddd.uab.cat/pub/trerecpro/2009/hdl_2072_41551/PFC_ArnauSabate.pdf

Varga, D., Vila, J. (2005). Ecología del paisaje y sistemas de información geogràfica ante el cambio socioambiental en las áreas de montaña mediterrànea. Una aproximación metodológica al caso de los valles d’Hortmoier y Sant Aniol. AREAS. Revista Internacional de Ciencias Sociales núm. 25.

Un any després dels incendis de l’Alt Empordà: Quan la gestió humana no pot lluitar contra els factors naturals

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

El 22 de juliol del 2012 va començar a l’Alt Empordà un dels incendis més importants que s’han produït al nostre país en els darrers anys. D’això avui en fa  exactament, un any i un dia.

Concretament, aquell dia es van iniciar dos incendis. El primer d’ells va tenir lloc a Portbou i el segon, de major magnitud, a La Jonquera on van cremar més de 10.000 hectàrees. Les seves conseqüències van ser devastadores, quatre morts i un incomptable nombre de danys materials.

El passat mes de juny el jutge arxivava les causes obertes que s’estaven investigant. Es coneix que les dues combustions van ser provocades per cigarretes mal apagades però no s’han pogut identificar els autors.

Introducció als estudis de risc d’inundació

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

Tots tenim a la memòria imatges d’alguna inundació i potser les més recents són les del passat més de juny a la Val d’Aran, però segur que ens venen el cap d’altres com les que es produeixen periòdicament al Maresme o el desbordament de la Muga al 2010… Les inundacions ocasionen quantioses pèrdues materials i humanes, situant-se en la catàstrofe natural que provoca més danys econòmics a l’Estat Espanyol.

Les inundacions són fenòmens naturals que no poden evitar-se i que tenen lloc de manera recurrent en àrees concretes del territori. No obstant això, la pressió antròpica sobre el medi i l’efecte del canvi climàtic estan modificant la magnitud i la freqüència d’aquests fenòmens. La transformació del medi està tenint una notable incidència sobre els processos que regeixen el cicle hidrològic, i és que un 15% del territori urbanitzat català es troba exposat a un risc potencial d’inundació.

De la malaltia del legionari al Decret 352/2004

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

A la dècada dels setanta a Philadephia (EEUU) després d’una convenció de membres de la Legió Americana es van observar casos semblants a la pneumònia que van acabar amb la defunció d’alguns dels assistents (veure notícia).
Aquest esdeveniment va causar gran confusió dins del món de la medicina, ja que no aconseguien identificar correctament aquesta particular pneumònia. Es tractava de la legionel•losi (desconeguda fins al moment) i al bacteri causant el van batejar com a Legionella pneumophila: legionella pels legionaris infectats i pneumophila del llatí “amor als pulmons” i popularment es va conèixer com la malaltia del legionari.

El bacteri en qüestió té com a rang de temperatura òptim de creixement els 35-37ºC, tot i que el podem trobar en rangs de temperatura més amplis (entre els 20ºC i 45ºC). El trobem en aigua però tot i així, aconsegueix accedir al cos humà a través de la inhalació d’aerosols contaminats (en mides inferiors als 5 micròmetres).

Canvi climàtic i ecosistemes tropicals: invisible, inexorable.

Ara ja fa un temps que el canvi climàtic ja no és portada de notícies ni està en boca de tothom. D’ençà de 2001, quan el IPCC (Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic) va confirmar que l’ésser humà estava, de manera inequívoca, causant un augment de la temperatura mitjana del planeta i fent pujar el nivell de les aigües (IPCC, 2001), l’interès sobre el tema va créixer, va inspirar notícies, pel·lícules i una gran conscienciació social sobre el canvi climàtic.

Sense fer una profunda revisió a la història del canvi climàtic, que es remunta als inicis del planeta, en la era moderna va ser el científic suec Sven Arrhenius al 1986 qui va postular que l’activitat humana i la combustió d’hidrocarburs podien escalfar el clima global del planeta Terra per culpa del diòxid de carboni (CO₂; Maslin M., 2004). Això no va ser confirmat fins al 1987 quan es va poder comprovar l’efecte del CO₂ en les variacions climàtiques mitjançant les mostres de gel trobades a Vostok, Antàrtida. Des de llavors i fins al 2001 van anar sorgint més evidències que van reafirmar l’origen antropogènic de l’escalfament global actual